Català / Castellano    
  
El nostre hospital > Comunicació > Notícies
  Notícies

SÍNDROME DEL DOLOR REGIONAL COMPLEXE TIPUS I (DISTRÒFIA SIMPÀTICREFLEXE)

Dra. Rosó Vidal i Sicart. Servei d'Anestèsia, Reanimació i Tractament del Dolor.

Author: Cristina Grané/dimecres, 6 de febrer de 2019/Categories: Consells de Salut

Rate this article:
No rating

Dra. Rosó Vidal i Sicart. Servei d'Anestèsia, Reanimació i Tractament del Dolor.

La síndrome del dolor regional complex tipus I és una patologia poc coneguda, però que presenta una important incidència i que empitjora el pronòstic i l'evolució de molts dels nostres pacients.

És un terme que engloba gran varietat d'entitats clíniques diferents, aparentment no relacionades, però que posseeixen característiques clíniques molt similars, totes elles tenen com a triada simptomàtica comuna el dolor, trastorns vasomotors i alteracions tròfiques. Si bé els factors etiològics desencadenants són diferents, el mecanisme fisiopatològic fonamental és molt similar, si no idèntic en tots els casos.

Etiologia
L'origen traumàtic és la causa més freqüent de la Síndrome del dolor regional complex tipus I (SDRC-I). Inclou esquinços, fractures, petites ferides, aixafament de teixits tous, amputacions traumàtiques i cremades entre d'altres. També pot desenvolupar-se a partir d'una complicació iatrogènica d'un tractament quirúrgic o mèdic.
No existeix correlació entre la severitat del dany o lesió i la incidència , severitat i curs dels símptomes. D'altra banda, la majoria de casos es desencadenen després de lesions menors sobre regions particularment riques en terminacions nervioses. També es donen com a resultat d'una lesió menor sobre un nervi perifèric, encara que els símptomes neurològics no es desenvolupen immediatament després de la mateixa.
Altres malalties viscerals, neurològiques i musculoesquelètiques poden produir també aquesta síndrome com són l'infart, neuropatia diabètica, malalties degeneratives de les articulacions, neurològiques.

Incidència
S'ha descrit una incidència de l'1-2% després de vàries fractures, del 2-5% després de lesions de nervis perifèrics, del 7-35% després de fractures de Colles, 5% en pacients amb infart agut de miocardi, després de lesions per congelació i després de revascularització d'extremitats isquèmiques. En un 10-26% de pacients no s'ha trobat el factor desencadenant.

Manifestacions clíniques
Segons la gravetat dels símptomes, es distingeixen tres graus.

Grau I o sever: Es caracteritza per troballes clínics similars a la Síndrome del dolor regional complex tipus II. El dolor és intens, cremant, tallant o lancinant, que no millora amb el repòs i que està subjecte a exacerbacions per estímuls físics o emocionals, i amb freqüència associat a alteracions vasomotores i de la suor severes. A diferència del SDRC tipus II el dolor es desenvolupa després de vàries setmanes o mesos de la lesió.
Grau II o moderat: es caracteritza per un dolor sord, cremant i difús, amb moderades o lleus alteracions vasomotores o de la suor.
Grau III o lleu: és la forma menys greu i més freqüent, representant la zona límit entre la resposta normal d'una extremitat al trauma o la malaltia i les més severes alteracions abans descrites.

El SDRC-I es caracteritza pel predomini d'un dels signes o símptomes anteriorment descrits enfront de la resta; així a vegades existeix dolor intens amb escasses o absents alteracions vasomotores, en altres ocasions existeix poc dolor amb intensa hiperactivitat vasomotora (fredor, cianosi i hiperhidrosi), o bé marcat edema amb graus variables d'alteracions vasomotores i dolor, o existeix dolor i fenòmens vasomotors sense edema.

Els canvis tròfics es donen de manera tardana en aquesta malaltia i, si no es tracta correctament, la remissió espontània és rara.

Una troballa característica de la SRDC-I és que el dolor i els signes físics habitualment no segueixen els patrons de distribució dels nervis segmentaris o perifèrics, existint la tendència a la propagació proximal, afectant tota l'extremitat i ocasionalment el quadrant ipsolateral del cos.

Evolució de la malaltia
Si els pacients no són tractats, presenten al llarg del temps tres estadis:

Primer estadi (agut): S'inicia dies, setmanes o inclús mesos després de la lesió. El dolor és sever, cremant o lancinant, no millora amb el repòs i empitjora amb els moviments, amb l'estrès emocional i amb estímuls auditius i visuals. Existeix alodínia, hiperalgèsia, hiperestèsia, hiperpatia, edema localitzat i espasmes musculars a la zona afectada de l'extremitat. Sovint el dolor s'associa a severs trastorns vasomotors o de la suor. Tots aquests factors provoquen una limitació de la mobilitat de l'extremitat afectada. Al principi d'aquesta etapa, el dolor se sol localitzar a la part distal de l'extremitat i la pell es troba calenta, seca i envermellida. Més tard el dolor s'exten proximalment i la pell adquireix un aspecte cianòtic, fred i suat, iniciant-se alteracions tròfiques de la mateixa (augment del creixement del pèl i les ungles). Aquesta primera etapa sol durar d'1 a 3 mesos i si no es tracta correctament tendeix a empitjorar, sent rara la remissió espontània.
Segon estadi (distròfic): Es desenvolupa de 3 a 6 mesos després de l'inici de la síndrome en pacients no tractats. Es caracteritza per un dolor continu, cremant o punxant, amb marcada alodínia, hiperalgèsia i hiperpatia. La pell està freda, de color gris pàl·lid i freqüentment cianòtica. L'edema passa de ser tou a dur, disminueix el creixement del pèl que amb el temps serà escàs, les ungles comencen a tenir escletxes i es tornen fràgils. Hi ha un engruiximent de les articulacions i una pèrdua de massa muscular, amb la qual cosa la mobilitat ja limitada pel dolor encara es redueix més.
Tercer estadi (atròfic): Es caracteritza per una marcada atròfia en tots els teixits que pot arribar a ser irreversible. El dolor, alodínia i hiperpatia poden ser menors. El dolor s'exten proximalment i pot propagar-se per fora de la distribució nerviosa inicial, inclús a altres extremitats. Les ungles estan més fràgils i amb escletxes. El teixit subcutani i muscular està atròfic i existeix osteoporosis. El desgast de les articulacions limita molt la mobilitat podent provocar finalment una anquilosi. En aquesta fase els pacients poden patir alteracions psicològiques o psiquiàtriques.

 

 

Number of views (510)/Comments (0)

Tags:

Please login or register to post comments.

Copyright 2019 Hospital Plató. Desenvolupat per onmedic.com
  |  Privadesa